TEN BRINK, JORAM I OPPENHEIMER, JOSHUA (EDS.) KILLER IMAGES. DOCUMENTARY FILM, MEMORY AND THE PERFORMANCE OF VIOLENCE
WALLFLOWER PRESS, NEW YORK, 2012, 330 PP.

Bruno Hachero Hernández 

COM CITAR AQUEST ARTICLE?

HACHERO HERNÁNDEZ, BRUNO, "TEN BRINK, Joram i OPPENHEIMER, Joshua (eds.) Killer Images. Documentary Film, Memory and the Performance of Violence" a: Cinema Comparat/ive Cinema, n.9, 2016, pp. 80-81

DESCARREGAR EN PDF

 

 

«Cinema has long shaped not only how political violence, from torture to warfare to genocide, is perceived, but also how it is performed»

 

A partir d’aquesta idea seminal, que els editors llancen en la introducció a aquest Killer Images, és fàcil veure els vincles profunds que uneixen aquesta obra teòrico-analítica amb el díptic indonesi de Joshua Oppenheimer, format per The Act of Killing (2012) i The Look of Silence (2015). Tant la producció de tots dos llargmetratges com la realització d’aquest volum emanen del projecte Genocide and Genre de la University of Westminster, que dirigeix el mateix Joram ten Brink i proposa «desenvolupar metodologies cinematogràfiques innovadores per explorar la memòria, les històries i les performances de fets de violència genocida». Un projecte que es desplega en la intervenció cinematogràfica, però també en la reflexió teòrica que explora els vincles entre horror, memòria i cinema, en la qual, en virtut de la doble condició acadèmica i cinematogràfica dels editors, participen teòrics i cineastes. Des de la convicció del paper fonamental del cinema en aquestes pràctiques violentes, ten Brink i Oppenheimer proposen en aquest volum un acostament col·lectiu a les possibilitats, límits i preguntes que la imatge cinematogràfica planteja avui dia en relació a la violència política.

 

D’imatges que guareixen a imatges que assassinen, la cartografia d’obres analitzades en aquest volum excedeix el cinema i aborda també la imatge televisiva, l’animació, el videoactivisme o la fotografia, teixint un corpus en què s’emmarquen diferents possibilitats de la imatge per documentar la violència, però també un possible camí cinematogràfic que ens porta de Glauber Rocha, Jean Rouch, Jean-Luc Godard, Claude Lanzmann o Peter Watkins a diversos cineastes contemporanis que han abordat el tema des de posicions problemàtiques i innovadores: Harun Farocki, Avi Mograbi, Rithy Panh, Errol Morris i el mateix Joshua Oppenheimer.

 

A l’estudi que obre el volum, Thomas Keenaan desvetlla com la imatge pot derivar en camp d’acció per a la violència a partir del seu propi reclam; una càmera de TV durant la Guerra de Bòsnia, podia matar. Una idea clau per entendre el cinema d’Avi Mograbi en els checkpoints israelians, o la resistència videogràfica de col·lectius com Burma VJ o de l’artista xinès Ai Wei Wei, per mencionar un exemple no tractat en el llibre. Davant d’això, l’ús d’imatges virtuals per a l’entrenament o tractament postraumàtic de soldats revela una doble potencialitat de la imatge per accedir a l’horror. Indagant en aquesta mateixa direcció a partir de l’estudi dels documentals sobre el genocidi nazi, Brian Winston analitza com la frontera de la representació que Lanzmann volia haver delimitat a la seva Shoah (1985) queda superada per l’animació com a forma visual capaç d’aconseguir l’ostranénie o estranyament enfront de l’horror. Per la seva banda, Joran ten Brink aborda el re-enactment en el cinema com un procés de pensament crític pres de la historiografia. Ten Brink es pregunta per les possibilitats d’aquest mètode, el referent cinematogràfic del qual troba a La Commune (Paris, 1971) (2000) de Peter Watkins, per accedir a un coneixement nou sobre la violència. En les darreres intervencions es cristal·litzen diverses possibilitats fílmiques afins a aquesta idea: Rithy Panh, el testimoni i l’arxiu en el genocidi cambodjà; Avi Mograbi i el soldat assassí de Z32 (2008); Errol Morris i les imatges d’Abu Ghraib, i Joshua Oppenheimer que, en una reflexió amb Michael Uwemedino, aporta el concepte de performance arqueològica com un mètode cinematogràfic que treballa a través dels gestos, rutines i rituals del passat per posar-lo en escena des del present. Un mètode que es desplega en un doble procés: d’una banda, l’excavació històrica, que pressuposa estrats diferents en els quals anar aprofundint de mica en mica, i la reconstrucció histriónica, que afegeix capes de sentit des de la performance i la posada en escena, i que constitueix la base del dispositiu cinematogràfic de The Act of Killing.

 

Amb tot això, aquest Killer Images s’obre davant del lector com una reflexió plural que parteix d’una acurada hermenèutica de les imatges per indagar sobre noves possibilitats d’afrontar la violència política des del cinema. El cos i la paraula són, en el performatiu, formes d’escriptura del real. Davant d’això, el cinema, com a forma d’operar des del cos i la imatge, pot ser una poderosa via d’investigació sobre el mal per restituir una memòria on pesen massa silencis. Les pel·lícules d’Oppenheimer en són un exemple, de com la recerca cinematogràfica pot transvasar-se a la pràctica, i de com el principal valor d’aquestes pàgines resideix en la seva voluntat d’obrir camí teòric a la creació cinematogràfica, apuntalant les bases de tot un moviment cinematogràfic contemporani entorn de l’horror i les seves pràctiques, que, pel camí, sembla voler reinventar el cinema documental, amb un peu dins i un altre més enllà, on la teoria treu el cap.