ELS CINEASTES PENSEN LA TELEVISIÓ

Manuel Garin i Gonzalo de Lucas

 

Edvard Munch (Peter Watkins, 1973)

Edvard Munch (Peter Watkins, 1973)

Des dels anys 50, la intervenció de molts cineastes en la televisió va tenir un caràcter estètic i polític: un eixamplament de tots dos mitjans, de les seves possibilitats creatives i pedagògiques, de laboratori de la ficció i aproximació entre diferents gèneres i disciplines artístiques i de pensament: la Història, l'art i la filosofia (Rossellini, Godard, Rohmer, Marker, Kluge, Watkins, Warhol), la novel·la i el teatre (Bergman o Fassbinder).


És una història poc coneguda o poc vista, en part per l'escassa difusió que moltes d'aquestes pel·lícules, programes i sèries han tingut després de la seva emissió (sovint per mandra o desinterès de les cadenes de televisió; unes altres per la falta d'hàbit per projectar en sales de cinema obres de durada tan extensa), però de gran importància per les seves qualitats tan específiques –determinades per la forma de producció– i per la transmissió i circulació polèmica de formes i idees sobre les imatges i els sons, que discuteixen i replantegen les fronteres i límits que solen fixar-se en el mitjà televisiu i el del cinema. No obstant això, fins i tot quan s'aborda monogràficament l'obra de molts d'aquests cineastes, la seva producció televisiva ocupa un espai marginal o es veu com una espècie de retir del cinema o fins i tot un rebaixament, malgrat que alguns d'ells hagin sostingut el seu treball en la televisió al llarg d'una gran part de la seva obra (pensem en tota la producció televisiva de Bergman, de Fassbinder o del propi Rossellini). Però el fet és que no és exagerat assenyalar que Six fois deux / Sur et sous la communication (INA, 1976), Atti degli Apostoli (RAI-ORTF, 1969), Maison de bois (ORTF 2, 1971) o L’héritage de la chouette (La Sept, 1989) estan entre el millor de Godard/Mélville, Rossellini, Pialat o Marker.

 

D'aquesta forma, molts cineastes han entès la televisió com un espai públic d'intervenció crítica, amb el qual podien aconseguir una major difusió; com un lloc de reflexió sobre els processos de coneixement i educació que poden generar les imatges; o com un espai de representació que propicia altres metodologies de treball amb els actors (de Renoir a Watkins). Alhora, la televisió també ha sustentat l'obra de molts documentalistes –potser el cas més representatiu sigui el de Wiseman, amb la seva producció anual regular per la PBS–, i ha estat originària de formes assatgístiques (Pasolini, Welles o Godard), per no parlar de les possibilitats que la serialitat ha generat en cineastes com Lynch o Von Trier.

 

En 1977, Rossellini va assenyalar: «L'arribada de la televisió va provocar una sèrie d'absurdes batalles entre la petita i la pantalla gran». Encara que han passat gairebé quaranta anys l'absurd persisteix. En aquest número de Comparative Cinema volem compartir la nostra curiositat i entusiasme pels projectes televisius d'un conjunt de cineastes que, des de dècades enrere, van treballar amb naturalitat en tots dos mitjans, de Renoir a Kluge, de Godard a Iván Zulueta: promeses d'un futur passat que, segons recorden Fran Benavente i Glòria Salvadó, han format sempre part de l'aventura televisiva. Tornar als materials de treball de Orson Welles en els anys cinquanta (la paraula, el radiofònic) per entendre millor el que fa Louis C. K. avui. Entrevistar a un cineasta com Lodge Kerrigan perquè expliqui, amb tota naturalitat, que dirigir episodis de sèries actualment li recorda al sistema d'encàrrecs del Hollywood clàssic. Plantejar punts de contacte entre passat i present que potenciïn el contagi entre pantalles, comparativament.

 

Si, com deia Fassbinder, no és el mateix explicar una història en tres hores que en quinze, la relació entre cinema i televisió redimensiona aspectes clau del llenguatge audiovisual com l'estructura narrativa i el tempo, la repetició i la diferència, el tipus d'espectador o la grandària de les pantalles. La voluntat d'aquest número és aprofundir en aquestes variables formals i ideològiques que, a través de la comparació, ens revelen molt més sobre el cinematogràfic i el televisiu que cap discurs essencialista. Què suposa recuperar un gest o un rostre episòdicament? Existeix alguna cosa així com una responsabilitat del cinema i una responsabilitat de la televisió? Quant de moda hi ha en les vindicacions autorals dels showrunners? Impossible donar una sola resposta, però potser aquestes pàgines ajudin a esbossar, com demanava Rossellini, més preguntes.