• INICI
• INFORMACIÓ GENERAL
• EQUIP
• ENVIAMENT D'ARTICLES
• NÚMEROS ANTERIORS
• MATERIALS WEB

EDITORIAL. PARAULES COM IMATGES, VEUS EN OFF.

Manuel Garin

En el clímax de Nostromo, quan esperem àvidament la resolució dels grans enigmes de la novel·la (una guerra, la desaparició del protagonista, el destí de diversos personatges), Joseph Conrad introdueix una el·lipsi radical, com negant-se a descriure les imatges centrals que, fins a eixe punt, ha anat sembrant acuradament en la ment del lector. Estem parlant d’imatges en majúscules, ja que la Segona Part del llibre –que precedeix a l’el·lipsi– és una incessant successió d’aventures, narrades de forma poderosament visual. El lector desitja veure noves imatges costi el que costi, i Conrad frustra deliberadament aquest desig substituint la narració en present per un relat retrospectiu: la veu d’un vell marí –el capità Mitchell– que conta el que va ocórrer molt més tard, anys després, mentre fa de cicerone per a un nouvingut. Filtrades per la seva veu, aquelles imatges –que tant anhelàvem– es converteixen en una mena de print the legend turístic, tot el contrari del que la novel·la promet fins a eixe punt, boicotejant tant les imatges mateixes (el seu sentit històric) com el desig “d’imatges” alimentat pel lector. Un doble boicot que ens obliga a veure a través de la veu: 

«I en el despatx del superintendent, el distingit passatger del Ceres, el Juno, o el Pales, atordit i com aniquilat mentalment pel sobtat empatx d’imatges, sons, noms, fets i complicada informació entesa a mitges, sentia com un nen cansat escolta un conte de fades; sentia una veu, coneguda i sorprenent en la seva pompositat, que li explicava, com venint d’un altre món, que ‘en aquest mateix port’ va tenir lloc…» (Conrad, 1999: 482)

Aquesta traïció el·líptica de Conrad no és només una dislocació temporal, és a dir, un gest polític de primer ordre, és a més un manifest sobre el poder de la veu i, particularment, d’eixes veus en off que vénen com d’un altre món i desmunten amb unes poques paraules tot el que creiem que és o no és el cinema. Eixes veus en off, enteses com un mecanisme generador d’imatges i un acte de resistència (a les pròpies imatges), centren aquest número de Cinema Comparat/ive Cinema, per al qual hem reunit un cor de veus heterogeni i feroç, combinant entrevistes i assaigs amb documents de treball o reflexions de cineastes, muntadors i sonidistes, amb l’ànim de confrontar usos radicalment diversos de la narració oral com a vehicle d’expressió cinematogràfica. 

Menystinguda per uns i santificada per altres, la veu en off és un dels recursos audiovisuals que majors malentesos ha suscitat al llarg de la història del cinema, el que prova la seva incomparable utilitat com a lloc d’experimentació i posada en crisi. En època de replantejaments i abaratiments dels modes de producció i de rodatge mitjançant el digital, pel·lícules com Historias extraordinarias (Mariano Llinás, 2008) o Tabu (Miguel Gomes, 2012) assenyalen altres formes de composició, altres modes d’abordar la relació entre la imatge i la paraula o fins i tot la literatura. En elles, es comença a dibuixar una nova o present tradició en l’ús de la veu en off: per aquest motiu, hem volgut abordar algunes qüestions històriques i conceptuals en diferents gèneres, èpoques, cinematografies i cineastes.

Aquestes pàgines no aspiren a resoldre res, són un conjunt de veus que –com aquella del capità Mitchell– qüestionen la relació entre veure i dir: paraules com imatges.

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

CONRAD, Joseph (1999). Nostromo. Madrid: Alianza.