EN EL CAMÍ, DE TANT EN TANT, VAIG ALBIRAR BREUS MOMENTS DE BELLESA1

Jonas Mekas

COM CITAR AQUEST ARTICLE?

MEKAS, JONAS, "En el camí, de tant en tant, vaig albirar breus moments de bellesa" a: Cinema Comparat/ive Cinema, n. 3, 2013, pp. 10-17

DESCARREGAR EN PDF

NOTA

En el camino, de cuando en cuando, vislumbré breves momentos de belleza (As I Was Moving Ahead Occasionally I Saw Brief Glimpses of Beauty, Jonas Mekas, 2000)

En el camí, de tant en tant, vaig albirar breus moments de bellesa
(As I Was Moving Ahead Occasionally I Saw Brief Glimpses of Beauty, Jonas Mekas, 2000)

 

Realment, mai he estat capaç de discernir on comença la meva vida i on acaba.

 

CAPÍTOL I

 

Mai he estat capaç de saber res sobre tot això. Sobre de què es tracta, sobre el significat de tot. Així que quan ara he començat a reunir tots aquests rotlles de pel·lícula, per ajuntar-los, la primera idea que em va venir va ser mantenir el seu ordre cronològic. Però després vaig desistir i simplement vaig començar a empalmar-los a l’atzar, tal com me’ls anava trobant a la prestatgeria. Perquè realment no sé a on pertany cada tros de la meva vida.

 

Que així sigui, que així es quedi, per pur atzar, desordre. Hi ha un cert ordre en això, un ordre propi que realment no comprenc, igual que mai vaig comprendre la vida al meu voltant, la vida real, com li diuen, o la gent veritable, mai els vaig comprendre.

 

Segueixo sense comprendre’ls, i realment no vull comprendre’ls.

 

Sense saber-ho, inconscientment, portem… cadascun de nosaltres portem en el nostre interior, en algun lloc profund, algunes imatges del paradís. Potser no siguin imatges, sinó un vague sentiment d’haver estat en algun lloc... Hi ha llocs... hi ha llocs en què ens trobem a nosaltres mateixos en les nostres vides. Jo he estat en aquests llocs en què he sentit, ai! que devien ser el paradís, que eren el paradís, que així va ser el paradís, o alguna cosa així. Un petit fragment del paradís. No només llocs. He estat amb amics. Hem estat junts, amics meus, moltes vegades, i hem sentit certa unió, alguna cosa especial, estàvem eufòrics i ens sentíem com si estiguéssim en el paradís. 

 

Però estàvem en aquesta mateixa Terra. I, no obstant això, estàvem en el paradís. Aquells breus instants... aquells instants... Potser estigui en ells la resposta. Oblida’t de l’eternitat, gaudeix. Sí, gaudim d’aquells moments. Aquells breus instants, aquelles vetllades... I va haver-hi moltes vetllades així, moltes vetllades així, amics meus. Mai les oblidaré, amics meus.

 

Crec que Nietzsche va ser la transició. Crec que un dels més grans filòsofs de la cultura occidental va ser Nietzsche. El més minuciós de tots. Per això va exercir en mi la major de les influències.

 

Va canviar la meva vida el 1960. El 1959 vaig llegir el seu "Dramaturgie", amb la introducció de la segona o tercera edició, que va escriure anys després i en què diu: "Tant de bo hagués escrit poesia i l’hagués assimilada en comptes d’intentar expressar-la com un filòsof! Aquest va ser el meu error". Això mateix em vaig dir jo: "Ja n’hi ha prou. Ara he de fer les meves pròpies pel·lícules". Llavors va ser quan vaig deixar la meva feina a Graphic Studios i vaig rodar "Guns of the Trees". Tenia les seves idees pròpies i lluita sense parar…

 

CAPÍTOL II

 

Aquí estic, a la meva sala de muntatge, a altes hores de la nit, de nou a aquestes hores. Aquí he parat la meva gravadora... És a dir, estic rebobinant mentre treballo amb els sons... Aquí estic, amb les meves imatges i els meus sons, tot sol, en una casa pràcticament buida. 

 

L’Oona està ara casada, és feliç i viu a Brooklyn. Però en realitat, en aquest mateix instant, està amb en Sebastian. Se n'han anat al cinema. La Hollis està fora, ha sortit aviat aquest matí. Jo he sortit abans que ella, així que no sé on està ni a quina hora tornarà a casa. Així que aquí estic, tot sol amb els meus gats, les meves imatges i els meus sons. I amb mi mateix.

 

Amb mi mateix preguntant-me... fent-me preguntes sobre mi. En realitat, potser estigui exagerant. En realitat, no m’estic preguntant res. Tan sols estic fent la meva feina... fent la meva feina. Aquest és el meu petit taller. Aquesta petita habitació, carregada amb munts de pel·lícula, i els meus dos acordions Bayan. Aquí està l’un... i aquí, l’altre.

 

Mentrestant, jo treballo amb els meus sons. No estic segur del que realment estic fent. Tot és atzar. Estic repassant tots els rotlles de so, triant-ne un, triant-ne un altre; empalmant-los; unint-los, a l’atzar, igual que les imatges. De la mateixa manera que uneixo les imatges. De la mateixa... Exactament de la mateixa manera en què les vaig rodar inicialment: per casualitat, sense cap mena de pla, només segons el capritx del moment, el que en aquell moment vaig sentir que havia de gravar. Una cosa o l’altra, sense saber per què.

 

El mateix amb els sons que vaig reunir durant tots aquells anys. Estic recollint tots aquells sons i posant-los aquí, a la banda sonora. A l’atzar.

 

Records... records... records que són imatges i sons. Records... 

 

No hi ha cap judici aquí. Ni positiu ni negatiu. Ni bo ni dolent. Tan sols són imatges i sons, molt, molt innocents, tant en ells com per si mateixos, quan... passen. Quan se’n van, se’n van. Molt, molt innocents. Sí, la gent és dolenta. El cinema és... innocent. Innocent. La gent no és innocent. No ho és.

 

CAPÍTOL III

 

Aquí hi ha una sorpresa per al tercer capítol.

 

Què sol fer la gent normal? És clar: es casa. Així que la Hollis i jo, els protagonistes d’aquesta pel·lícula, decidim ser com tota la gent normal i seriosa. Decidim casar-nos.

 

Almus, amb la teva infinita energia!

 

Jacques Ledoux!

 

El dolç Ledoux!

 

P. Adams, Allan!

 

Ken i Richard.

 

Harry, enyoro les teves bromes. Enyoro les teves bromes.

 

Allà està el milicià... i pare de la Hollis. I el germà de la Hollis.

 

Mirant la nevada. Segueix buscant coses en llocs on no hi ha res.

 

El somni.

 

L’habitació del plor. L’habitació del plor. El camp del plor. Hi ha una habitació... hi ha una habitació, l’interior de la qual no veiem mai. Hi ha una habitació en què hi ha una dona que no para de plorar. La sentim plorar, però mai la veiem. El camp del plor. Hi ha una habitació.

 

El silenci. El silenci. Però què passa durant els silencis? Sí, els silencis...

 

Però què passa durant els silencis?

 

Però què passa durant els silencis?

 

El dolor és més intens que mai. He vist fragments de paradisos perduts i sé que tractaré de tornar a ells desesperadament, encara que em dolgui. Com més aprofundeixo en les regions del no-res, com més m’endinso en mi mateix, cada vegada trobo profunditats més aterridores sota meu fins que el meu propi ésser sent vertigen. Hi ha breus albirs de cel clar, com en caure d’un arbre, així que tinc una vaga idea d’on vaig, però encara hi ha massa claredat i un ordre rotund de les coses, d’alguna manera, sempre agafo el mateix número. Així que vomito fragments trencats de paraules i sintaxis dels països pels quals he passat, membres esbocinats, cases massacrades, geografies. Tinc el cor enverinat i la ment feta esquinçalls per l’horror i la tristesa. Món, mai t’he abandonat, però em vas fer coses terribles. Aquest sentiment de no anar enlloc, d’estar estancat, el sentiment de la primera estrofa de Dante, com atemorit davant del següent pas, de la següent etapa. Fins que no em faci una composició de mi mateix o segueixi a la superfície, no he d’avançar. No he de prendre decisions doloroses i atroces ni decidir on anar ni com. Perquè en les profunditats s’han de prendre decisions atroces, cal donar passos atroços. És als quaranta quan morim els que no ho vam fer als vint. És als quaranta quan ens traïm a nosaltres mateixos, als nostres cossos, a les nostres ànimes, bé per quedar-nos en la superfície, bé per avançar prenent les decisions més senzilles, retardant les coses, lliurant les nostres ànimes a milers de reencarnacions. Però ara he arribat gairebé al final, la qüestió és si ho faré o no. La meva vida s’ha tornat massa dolorosa i segueixo preguntant-me què estic fent per sortir d’on estic, què estic fent amb la meva vida. Vaig trigar molt a adonar-me que és l’amor el que diferencia l’home de les pedres, els arbres, la pluja, i que podem perdre el nostre amor, que l’amor creix estimant. Sí, he estat completament perdut, veritablement perdut. En ocasions vaig voler canviar el món, vaig voler agafar una pistola i obrir-me pas en la civilització occidental. Ara vull deixar els altres en pau, perquè ja els esperen els seus terribles destins. Ara vull obrir-me pas dins de mi mateix, en la nit fosca de la meva ànima. Per això canvio el meu curs, vaig cap endins. Per això d’un salt m’endinso en la meva pròpia foscor. Deu haver-hi alguna cosa, d’alguna manera, ho sento, molt ràpid, alguna cosa que hauria de donar-me un senyal per moure’m en una direcció o una altra. Ara he d’estar molt obert i alerta, completament obert. Sé que està arribant. Camino com un somnàmbul esperant un senyal secret, llest per anar en una direcció o una altra, escoltant en aquest enorme silenci blanc el més feble senyal o trucada. I m’assec aquí, tot sol, lluny de tu. És de nit i em reflecteixo en tot el que m’envolta, i penso en tu. Ho vaig veure en els teus ulls, en el teu amor, tu també oscil·les cap a les profunditats de la teva ànima en cercles cada vegada més grans. En els teus ulls vaig veure la felicitat i el dolor, reflexos de paradisos perduts i recobrats i tornats a perdre, la terrible solitud i la felicitat. Sí, i em reflecteixo en això i penso en tu, som com dos astronautes solitaris en el fred espai exterior, mentre estic aquí assegut tot sol, a aquestes hores de la nit i penso en tot això. 

 

CAPÍTOL IV

 

Així que, benvolguts espectadors meus, hem arribat al capítol quart.

 

Perdoneu-me: res, res d’extraordinari fins ara ha succeït en aquesta pel·lícula. Res gaire extraordinari. Són simples activitats quotidianes, la vida. Cap tragèdia, cap gran clímax ni tensió. Una cosa que succeirà a continuació. En realitat, els rètols d’aquesta pel·lícula us van dient el que passarà. Suposo que, a hores d’ara, haureu notat que no m’agrada el suspens. Vull que sapigueu de forma precisa, o almenys de manera aproximada, el que vindrà, el que succeirà. Encara que, de nou, com haureu comprovat, en qualsevol cas, no passen moltes coses. Així que, continuem, continuem i vegem. Potser ocorri alguna cosa. Potser. Si no, perdoneu-me, benvolguts espectadors. Encara que no succeeixi res, continuem, en qualsevol cas. Així és la vida. Sempre és més del mateix. Sempre més del mateix. Un dia segueix a un altre, un segon segueix a un altre.

 

Està bé. Ara us donaré més suspens i vegem... vegem com passa el temps. Gravaré exactament un minut, a partir d’ara mateix.

 

Tallin! Això ha estat un minut. Un minut és més llarg del que un es pensa.

 

I ara, la boira cobreix la sorra.

 

I ara, la boira cobreix la sorra.

 

He estat completament sol, tot sol amb mi, durant molt de temps.

 

He estat completament sol, tot sol amb mi, durant molt de temps.

 

S’asseu sota un arbre al parc, escoltant les fulles dels arbres al vent.

 

Aquell dia volies venir amb mi, però no vas poder. Me’n vaig anar sol, però no va ser el mateix. Vas dir que tenies el pressentiment que en una de les meves vides vaig tenir alguna cosa a veure amb el circ. Em vas dir que podies veure’m a Espanya.

 

Sense imatge. Només la banda sonora d’en Louis i en Storm parlant sobre alguna cosa. Retalls, albirs dels místics.

 

Benvolgut espectador meu, és mitjanit. Em dirigeixo a tu i és molt, molt tard a la meva petita habitació. Estic mirant aquestes imatges i tracto d’oferir-te alguns sons que vagin bé amb aquestes imatges i amb la meva imaginació. Se m’ha mort el cervell.

 

Estic mirant aquestes imatges ara, molts, molts anys més tard. Reconec i recordo tot. Què et puc dir? Què et puc dir? No, no. Aquestes són imatges que per a mi tenen un significat, però que potser no el tinguin en absolut per a tu. Després, de sobte, a mitjanit, vaig pensar: cap d’aquestes imatges podria interessar-li a ningú més. Vull dir: totes les imatges que ens envolten, les que travessem en les nostres vides i que filmo, no són molt diferents del que tu has vist o viscut... del que tu has vist o viscut. Totes les nostres vides s’assemblen molt. Ai, el meu estimat Blake! Només una gota d’aigua. Tots estem en ella i res, no hi ha una gran diferència ni una diferència fonamental entre tu i jo, no hi ha una diferència fonamental.

 

CAPÍTOL V

 

A hores d’ara hauríeu d’adonar-vos que el que esteu veient és una mena d’obra mestra del no-res. No-res. Haureu notat la meva obsessió pel que es considera no-res, tant al cinema com a la vida, res gaire important. Tots busquem aquestes coses molt importants. Coses molt importants. I aquí no hi ha res d’important, res. Es tracta de petites escenes quotidianes, petites celebracions i alegries personals. Res d’important. Tot és res. Res. És a dir, si mai has viscut l’èxtasi d’un nen donant els seus primers passos... La increïble importància d’aquest moment, d’un nen donant els seus primers passos. O la importància, la increïble importància d’un arbre a la primavera, sobtadament carregat de flors. Carregat de flors! El miracle... els miracles de cada dia, petits moments del paradís que tenen lloc aquí ara. Potser al següent moment desapareguin. Absolutament insignificants... però grans.

 

"El lector hauria d’estar mogut no només i principalment per l’impuls mecànic de la curiositat ni per l’impacient desig d’arribar al final, sinó per la plaent activitat del viatge en si." Coleridge.

 

És juny? Sí, 26 de juny!

 

Dia 26: què hem de dir-nos en aquest dia?

 

Dia 23 de juny.

 

La veu va dir: "No has d’anar enlloc. Només has de preparar-te. Prepara’t. Has de saber que està aquí. Arribarà per si mateix. El teu treball està aquí, vindrà per si mateix. Tan sols has de tenir confiança i ser conscient, i estar obert i preparat. No et preocupis. No et sentis frustrat, arribarà."

 

CAPÍTOL VI

 

Quan l’espectador, és a dir tu, arriba al capítol sisè, un s’espera, és a dir, tu t’esperes... t’esperes descobrir més coses sobre el protagonista, és a dir, sobre mi, el protagonista d’aquesta pel·lícula. Així que no vull decebre’t. Tot el que vull explicar-te està aquí. Aparec en cada imatge d’aquesta pel·lícula. Estic en cada fotograma d’aquesta pel·lícula. L’única cosa que has de saber és com llegir aquestes imatges. Com? No et van explicar tots aquells tipus francesos com llegir les imatges? Sí, t’ho van explicar. Així que, per favor, llegeix aquestes imatges i així podràs esbrinar-ho tot sobre mi.

 

De manera que aquí està el capítol sisè.

 

Els estius de Nova York! Els estius, quan tothom surt de la ciutat, quan gairebé puc caminar sol pels carrers, amb el sol assotant els carrers, suant, acalorat. M’encanta, m’extasio en aquests dies, setmanes de ple estiu, l’època més calorosa a Nova York. M’encanta, m’agrada quan fa calor a Nova York i suo caminant pels carrers. He caminat per aquests carrers durant tota la meva vida novaiorquesa, durant molts, molts anys. Tinc records... tinc records d’aquests carrers, molts, moltíssims anys enrere. Els estius... els estius de Nova York... són arravatadors! Les habitacions del centre de Nova York són caloroses i un vent misteriós entra per les finestres agitant suaument les cortines. Els vents dels estius novaiorquesos! T’asseus o potser t’estires sobre el teu llit ardent en una habitació ardent, i sues i no saps què beure, perquè tot el que beguis sortirà de seguida per la teva pell en forma de suor. Aquesta és l’època de l’any que m’agrada! I potser t’asseguis a la finestra i miris cap a fora, potser ni tan sols tinguis el ventilador posat. També fa molta calor a l’habitació, i mires cap a fora i tot empal·lideix amb la llum del sol. Després te’n vas al parc... t’estires a l’herba i mires al cel blau. Potser no hi hagi ni un sol núvol, i fa calor, fa calor. Hi ha milions de persones al teu voltant estirades sobre cobertors, al voltant dels arbres... els arbres. I aquí estàs tu, potser estiguis tu sol en ple estiu. Quin èxtasi! Quin èxtasi!

 

Mentre et mirava en aquell moment, vaig pensar que no podia haver-hi res de més bell o de més important sobre la Terra, entre el cel i la Terra, que quan eres una amb ells, una amb el cel i la Terra, il·luminant, il·luminant l’Oona. En aquell moment et vaig admirar i vaig saber que estaves completament en una altra banda, en una altra banda en què jo mai podria estar, una cosa que mai podria comprendre del tot. La bellesa del moment, d’aquell moment, estava més enllà de les paraules.

 

I ara, això pertany a William Carlos Williams, a la seva autobiografia: "La responsabilitat del poeta consisteix no a parlar vagament, sinó a escriure sobre el concret, igual que un metge examina el seu pacient, allò que té al davant, el concret, per descobrir l’universal". John Dewey va dir: "Ho vaig descobrir per casualitat, l’específic és l’única cosa universal, sobre el qual es construeix tot art". Tanquem cometes.

 

Després, sobtadament, desapareix tot so.

 

CAPÍTOL VII

 

Benvolguts espectadors meus, suposo que ja us haureu adonat d’una altra cosa: que realment jo no sóc un director de cinema. No faig pel·lícules. Només filmo. Filmar m’obsessiona. En realitat, sóc un filmador. Aquí estic jo amb la meva Bolex. Travesso aquesta vida amb la meva Bolex i he de filmar el que veig, el que succeeix en el moment. Quin èxtasi filmar i res més! Per què fer pel·lícules quan simplement puc filmar, quan puc filmar el que està succeint davant meu, ara, els meus amics, tot el que veig? Potser no estigui filmant la vida real, potser només estigui filmant els meus records. No m’importa! Simplement he de filmar. De la mateixa manera, he de filmar la neu! He de filmar la neu. Quanta neu hi ha a Nova York? No obstant això, veureu molta neu a les meves pel·lícules. La neu és com el fang de Lourdes. Per què sempre que es pinta el paradís, apareix ple d’arbres exòtics i res més? No, el meu paradís estava ple de neu! Us ho dic: el meu paradís estava ple d’una suau i blanca neu. I solia lliscar sobre ella. Em sentia enormement lliure, feliç. Estava en el paradís. Sabia... sé que quan era nen estava en el paradís. Ho sé.

 

Suposo que sóc un romàntic. Em podeu dir romàntic. No hi tinc cap inconvenient. No entenc, realment mai vaig entendre, mai vaig viure de veritat a l’anomenat món real. Vaig viure... visc al meu propi món imaginari, que és tan real com qualsevol altre, tan veritable com els móns reals de tota la gent que m’envolta. Vosaltres també viviu als vostres propis móns imaginaris. El que esteu veient és el meu món imaginari, que per a mi no és en absolut imaginari. És real. Tan real com la resta de les coses sota el sol. Així que, continuem. Continuem.

 

CAPÍTOL VIII

 

Mentre uneixo aquests trossos de pel·lícula ja gairebé de nit, penso en mi mateix, penso en com al llarg dels anys m’he cobert amb capes de civilització, amb tantes capes que ara ni jo mateix veig la facilitat amb què les ferides s’endinsen en les meves més pregones profunditats... Profundament ferit per coses que ni sospito. Què sé sobre aquesta civilització, sobre aquesta vida? No sé res. No entenc res. I no sé res. No sé res. No sé com me les he arreglades per arribar fins aquí, com he arribat a aquest punt de la meva vida. Però segueixo avançant en el meu camí, lentament, avançant, i alguns albirs de felicitat i bellesa es creuen en el meu camí, per casualitat, quan ni tan sols ho espero... quan ni tan sols ho espero... Així que segueixo avançant en el meu camí, segueixo avançant, amics meus...

 

Entenc els animals: vaques, cavalls, gats, gossos... Però no entenc la gent. No entenc la gent. Així que continuem.

 

La vida segueix.

 

La meva càmera... Filmar... No estic fent pel·lícules. Només estic filmant. L’èxtasi de filmar, de tan sols filmar la vida que m’envolta, el que veig, davant què reacciono, davant què reaccionen els meus dits i els meus ulls en aquest moment, ara, en aquest moment mentre està succeint tot. Oh, quin èxtasi!

 

CAPÍTOL IX

 

Així que, continuem. Ara és de nit, molt tard, a Nova York i a la meva petita sala, on estic unint tots aquests fragments. Sembla que l’únic temps que tinc per a mi són aquestes altes hores de la nit en què tots dormen, en què l’aire és més nítid, desproveït dels sorolls del dia, de l’activitat. Són aquests diminuts fragments de temps i, per descomptat, sempre ha estat així, per això la meva pel·lícula consisteix en petits trossos, fragments de temps, temps de la meva vida…petits fragments. Però, de vegades, els fragments contenen tot el que hi ha, com va dir Blake...

 

CAPÍTOL X

 

De fons podeu escoltar alguns sorolls de la celebració d’Any Nou. El Cap d’Any del 1999 al 2000. Demà serà el primer dia de l’any 2000. Estic a la meva sala de muntatge, fent empalmaments. Avui he fet uns cent cinquanta empalmaments i estic mirant metratge antic, metratge del segle vint, de l’últim quart del segle vint, mentre el món està celebrant l’Any Nou. El nou any... Jo estic celebrant tots els anys vells d’aquest metratge, d’aquesta pel·lícula. Queden uns vint minuts perquè finalitzi aquest mil·lenni mentre estic aquí, assegut a la meva sala de muntatge, fent empalmaments, muntant petits trossos del meu propi passat, del meu propi mil·lenni. Cadascun de nosaltres té el seu propi mil·lenni, mil·lennis que podrien ser més llargs o més curts. Quan miro ara aquest metratge ho faig completament des d’un altre lloc, ara estic completament en un altre lloc. Aquest sóc jo, aquí, i, no obstant això, ja no sóc jo, ja que sóc jo mateix qui ho està mirant tot ara, a mi mateix, a la meva vida, als meus amics, a l’últim quart del segle. Ara queden uns disset minuts per a la fi d’aquest segle, d’aquest mil·lenni. No és més que temps. El temps segueix avançant, la vida segueix; igual que aquesta pel·lícula segueix avançant a través de la finestreta del projector. la finestreta del projector. La pel·lícula, aquestes imatges preses de manera fortuïta en diferents ocasions, fa molt de temps, només signifiquen el que signifiquen, són el que són i res més enllà d’elles.

 

Els diumenges... els diumenges a Central Park, quan t’asseus sobre l’herba... quan t’asseus sobre l’herba amb amics i, potser, amb una ampolla de vi, una mica de formatge i algun embotit italià. L’èxtasi, la bellesa, la felicitat dels diumenges a Central Park! Si no has passat un diumenge, molts diumenges, tants com jo he passat allà, mai sabràs la felicitat, el plaer, l’èxtasi, la bellesa de Central Park els diumenges. Central Park! Estius a Central Park... Els estius de Central Park...

 

Les estacions creuen Nova York, discretament, sovint inadvertides. Ara és hivern i després, abans no te n’adonis, de sobte, primavera. De vegades penses que ja és primavera, i, de sobte, neva per sorpresa. I després, de nou, torna la primavera i, de sobte, tot floreix. Tot floreix i llavors ja saps que realment ha arribat la primavera. Sí, és primavera, i te’n vas a Central Park. Amics meus! Les primaveres, els estius de Nova York!... No crec que em cregueu, però us ho dic: Nova York està preciosa a la primavera. I cada vegada que arriba l’estiu m’extasio, no vull anar enlloc, vull quedar-me aquí, a Nova York.

 

Records, records vénen i van desordenadament. Recordo una cosa, recordo una altra; llocs, rostres, situacions. Vénen i van, vénen i van.

 

Benvolguts amics meus, estar en el paradís és estar amb vells bons amics. Amics meus! Les hores, les vetllades que hem estat junts! Això era el paradís. A mesura que el temps passa... a mesura que el temps passa, no hi ha res més important que els bons amics, amics meus!

 

CAPÍTOL XI

 

Quan estic assegut a la meva habitació a altes hores de la nit i miro alguna de les imatges que estic empalmant, unint, em pregunto quant de vosaltres mateixos veureu i reconeixereu en aquestes imatges.

 

Ara us parlo a vosaltres, Oona, Sebastian i Hollis. Ara m’estic dirigint a vosaltres. Aquests són els meus records. Els vostres records dels mateixos moments, si és que els teniu, seran molt diferents. Aquests són els meus records, la manera en què vaig veure les coses en filmar-les. Suposo que va ser recordant la meva infantesa. Estava filmant els meus propis records, la meva pròpia infància, al mateix temps que filmava la vostra. Vaig escollir aquells moments, als quals jo mateix responia tornant a la meva infància, recordant-la. Així que no sé quant de vosaltres veureu en això, malgrat que tot va ser real, tot va ser la vida real. Sou vosaltres, sou vosaltres en cada fotograma d’aquesta pel·lícula, encara que vistos per mi. Però sou vosaltres. Ho veureu tot de manera molt diferent. Aquestes imatges significaran per a vosaltres una altra cosa completament diferent del que signifiquen per a mi.

 

Sí... de nou se m’ha fet molt tard aquesta nit. La ciutat dorm. Estic aquí, sol, mirant aquestes imatges, fragments de la meva vida i de les vostres; parlant-li a aquest micròfon, tot sol, tot sol...

 

CAPÍTOL XII

 

Encara estic a la Provença, aquesta nit, aquí, a la meva sala de muntatge, a aquestes hores de la nit. Estic a la Provença! Sento el sol, la claredat; veig el paisatge, els arbres, les flors. Puc olorar l’aire provençal i puc sentir la felicitat, la felicitat d’aquell estiu a la Provença, mentre nosaltres, la Hollis i jo, conduíem amunt i avall, pels pujols, tot travessant poblets. La Provença! Mentre bevíem el vi provençal, l’aire de la Provença. La felicitat! L’èxtasi d’aquell estiu! Encara està aquí, ara, amb mi en aquest mateix instant. És més intens que qualsevol altra cosa que hagi viscut, sofert. Avui... avui, ara i a Nova York és molt més intens, proper i molt més real. Em pregunteu sobre la bellesa! Què sé jo de la bellesa? El que sé és que he viscut moments de felicitat. I si la bellesa existeix, aquells moments de felicitat van encarnar la bellesa.

 

La Provença és bellesa. Estar enamorat és bellesa. Beure vi provençal és bellesa. Allò era i és bellesa, amics meus! Sí, els amics són bellesa. Beure una copa de vi amb amics, amb els nous i els vells amics, això és bellesa. Aquesta nit brindo per vosaltres, aquí, tot sol alço la meva copa de vi provençal, el vi d’en Ben. Per vosaltres, amics meus!

 

Benvolguts espectadors meus, mentre continuem no em sento culpable en absolut per fer-vos veure tan personals i insignificants moments de la meva vida. Tots busquem alguna cosa més important... alguna cosa més important... Però a mesura que la vida segueix el seu curs, en algun punt ens adonem que un dia succeeix a un altre, i que les coses que ahir crèiem tan importants avui ja les hem oblidades.

 

La vida continua... La vida continua... I el que a mi em sembla important, pot no semblar-vos-ho a vosaltres, no semblar-vos important en absolut... Encara que finalment tot passa, excepte aquest mateix, aquest mateix moment, i al següent instant ja estem en un altre moment i succeeix alguna cosa diferent i tota la resta s’esfuma, es converteix en passat, en records, en records. Però alguns dels records... no, realment no se’n van del tot. Res se’n va realment del tot, roman aquí sempre, i en ocasions s’apodera de tu, i és més fort que la realitat que t’envolta, que m’envolta, ara. Aquesta és... aquesta és la realitat. És real. És realment real, encara que no estigui aquí ja, com diuen, no està aquí ja. Però està aquí per a mi, està aquí i ara.

 

No sé el que és la vida. No tinc ni idea del que és la vida. Mai he entès la vida, la veritable vida. On visc realment? No ho sé. No sé d’on vinc ni a on vaig. On estic? On estic? No ho sé. No sé on estic, ni cap a on vaig ni d’on vinc. No sé res sobre la vida. Però he vist una mica de bellesa, he albirat breus... els he vist, ho sé. He vist una mica de felicitat i bellesa.

 

No sé on estic. Però sé que he viscut alguns moments de bellesa! Breus moments de bellesa i felicitat, mentre avanço en el meu camí, mentre avanço en el meu camí, mentre avanço en el meu camí, amics meus! He viscut, ho sé, sé que he viscut alguns brevíssims moments de bellesa! Amics meus! Amics meus!

 

 

 

 

NOTA A PEU DE PÀGINA

1 /    Aquest document agrupa només els fragments de veu de la pel·lícula, sense incloure l’escriptura de cartells que amb freqüència s’intercalen i relacionen amb el text recitat. Agraïm a Manuel Asín que ens hagi facilitat el text.