EL MENTIDER AMABLE. ALGUNES QÜESTIONS SOBRE LA CRÍTICA DE CINEMA A PARTIR DEL CAS FARBER/AGEE/SCHAFER

Murielle Joudet

COM CITAR AQUEST ARTICLE?

JOUDET, MURIELLE, "El mentider amable. Algunes qüestions sobre la crítica de cinema a partir del cas Faber/Agee/Schafer" a: Cinema Comparat/ive Cinema, n.4, 2014, pp. 97-100

DESCARREGAR EN PDF

RESUM / PARAULES CLAU / ARTICLE / BIBLIOGRAFIA / SOBRE L'AUTORA

James Agee

James Agee

Quatre anys després de la desaparició de James Agee, Manny Farber publicava un estrany elogi, sota el títol «Nearer My Agee to Thee» (FARBER, 2004: 111-115), que podria traduir-se com «Agee, més a prop teu, vell amic meu». Un text recarregat d’entusiasme i d’èmfasi cap a un crític descrit com un sofista poc rigorós, un «poca-solta amb un estil particularment mel·liflu» (FARBER, 2004: 111). Elogi paradoxal, però elogi, en tot cas, sobretot si contemplem la qüestió de prop, o, millor dit, a prop d’Agee: escriptor més que periodista, xarlatà més que humil servidor de la veritat, gran orador alienat amb el seu propi entusiasme més que prescriptor del gust. La complaença amb què Farber traça el retrat d’un Agee «xerraire» és fruit de la mateixa energia provocadora amb què s’oposa als seus enemics, els «intimidadors que exerceixen una crítica sociologitzant, ocupant el terreny als anys quaranta» (FARBER, 2004: 111). El que fa Farber, al cap i a la fi, és l’inventari de què queda d’un bon crític un cop el temps ha fet el seu pas. Les pel·lícules s’esborren davant l’escriptura i ja no seran allò sobre el que Agee es recolzava, com si fossin un mur en què creixessin les plantes enfiladisses de la seva escriptura. La planta s’enfila i s’enfila fins a fer desaparèixer el mur. Pot ser que, fins i tot, arribat un moment, siguin les parets les que se sostinguin gràcies a les plantes, de la mateixa manera que tal vegada siguin les pel·lícules les que acaben recolzant-se en les crítiques. 

 

Llegint el text de Farber, és possible preguntar-se quin tipus d’elogi podria concedir-se, després del pas del temps, a la crítica actual: pot ser que probablement ens falti un Agee capaç d’escriure en un diari sense dirigir-se per això a un lector, sense ni tan sols pensar en ell un sol segon. Algú amb la suficient falta de modèstia com per no pensar en el seu lector, podríem dir, però potser aquesta expressió només sigui una forma de definir el que hauria de ser un crític: una persona que defensa a peu i cavall la seva pròpia idiosincràsia, la seva pròpia política, algú que sap ser ingrat o generós a l’excés segons el seu ànim i el del cinema, que ens transmeti el seu estat d’ànim al mateix temps que les pel·lícules que tracta. No sabria assenyalar el punt en què començàrem a condemnar-nos a la lectura d’unes crítiques escrites amb un estil mig transparent-mig erudit, amb aquesta humilitat d’exegeta que assaboreix les pel·lícules amb la punta dels llavis per després escopir-les, com si es tractés d’un tast de vins. Un excés de fidelitat cap al lector, cap a les pel·lícules i cap a un cert bon gust ens allunya d’allò que Farber cita en descriure Agee, qui semblava pensar que les pel·lícules estaven al seu servei, i no al contrari: es tractava d’aliment i, per tant, de supervivència. 

 

Sé que puc reconèixer un gran crític en llegir-lo perquè aquest restitueix, al mateix temps, l’essència d’una pel·lícula i l’essència de la seva època, però com si això no fos suficient, traça també en cru el seu autoretrat: en el fons del text, el seu rostre apareix. Gairebé podríem escoltar la mà lliscant sobre el full, o els dits martellejant el teclat, el cruixir de l’escriptori de fusta… I, encara que el seu text cridi, al seu voltant s’estén un silenci concertat. A cada crítica es poden així recórrer tres empremtes dactilars, foses en una: pel·lícula-època-crític. Recordo les càrregues de Serge Daney contra les pel·lícules d’Spielberg. Per molt que m’encantin tots dos, estimo, senzillament, que són dos amics que no haurien d’haver-se conegut, i que els textos de Daney diuen en tot cas alguna cosa sobre Spielberg. Això mateix és el que assenyala Farber quan recorda com W.H. Auden «posava Agee pels núvols, al mateix temps que es vanava de passar totalment del cinema i de rares vegades anar a veure pel·lícules» (FARBER, 2004: 112). Exactament com si tractés de parlar d’un escriptor, Farber parla així de la «dutxa freda d’agulles visuals» que era capaç de suscitar Agee (FARBER, 2004: 113), essent aquesta expressió en si mateixa una agulla visual. 

 

Altres ingredients: mala fe i entusiasme. Entusiasme que no seria sinó el revers d’una forma de sa «menyspreu» per la pel·lícula. Entusiasme del bon crític que necessita exagerar per revelar les idees posades en joc en una pel·lícula, com si fos necessari posar-la a bullir perquè es tornés translúcida. Poc importa si, en ocasions, aquest estat s’apropa a la sobreinterpretació; l’amor per una pel·lícula, com tota forma d’amor, implica un cert deliri pel seu objecte, un deliri fidel. Farber parla en efecte d’«exageracions raonables, perfectament rodades, sobre planes i pesades bajanades» en l’escriptura d’Agee (FARBER, 2004: 113), o d’«un gratacel amb fonaments d’argila i apuntalaments contradictoris» (FARBER, 2004: 111). També evoca igualment la propensió d’Agee a «ofegar les escenes sota un flux de sensibilitat devoradora» (Farber, 2004: 113). Difícilment podria ser d’una altra forma: incapaços, com som, d’exhumar de forma neutra els moments d’una pel·lícula, aquests vénen cap a nosaltres combinats amb afectes, plenament impregnats de nosaltres mateixos. Jean-Louis Schefer, a L’Homme ordinaire du cinéma, parlava ja de la impossibilitat que experimentem de convocar una pel·lícula sense emportar-nos amb ella la massa d’afecte que la impregna, com si els plans fossin esponges: «És com si anéssim al cinema amb la fi (mitjançant diverses imatges que conservarem) d’aniquilar-lo progressivament amb els sentiments que ens fa viure, i com si aquesta massa d’afectes fes ressorgir progressivament en la seva pròpia llum, i amb aquest color dels sentiments, cadenes senceres d’imatges» (SCHEFER, 1997: 16).

 

Ofegar, devorar, més que provar amb la punta dels llavis. Aquesta serà la missió de la mala fe, la que consisteix a silenciar els defectes que, no obstant, hem percebut perfectament o, per contra, les qualitats d’una mala pel·lícula que preferim no enunciar. Exactament com si estiméssim algú malgrat els seus defectes, defectes que reprimim, al mateix temps que no podem deixar d’intuir-los d’una forma molt íntima. Aquest furor no vol dir que calgui enterrar una certa forma de lucidesa. S’assembla més aviat a un decret d’amor, amb totes les reserves i amb tota la timidesa que hem de deixar de banda per poder estimar, per fi, plenament, i amb aquella part d’exaltació necessària per començar a escriure una història. L’entusiasme i la mala fe són igualment el resultat d’una solitud que hem de dissimular per deixar lloc a la sociabilitat inherent a tota forma de crítica, que no és sinó una complexa correspondència en tres termes: el cinema ens dóna notícies i nosaltres dirigim la nostra resposta als lectors. Schefer esmenta en el seu llibre un «no dit que s’incrementa en el viscut» (SCHEFER, 1997: 16) i que és desplegat i expressat per primera vegada al cinema. La crítica sembla l’etapa següent, com si el que es desplegués per primera vegada pel cinema pogués desplegar-se una segona vegada mitjançant la crítica, en una lenta ascensió cap a la claredat cap a un mateix i, finalment, cap als altres. 

 

Entusiasme: crits en una conversa entre vells amics. Aquest seria un bon programa per a la crítica. Qui són els meus amics? I els meus enemics? Amb qui puc reconstruir el món, i el cinema? Qui em torna més fort? Qui m’enterra, literalment? Sortir d’una pel·lícula hauria de ser com sortir d’una llarga conversa amistosa: s’han fet projectes, instaurat promeses, tal vegada només fos una successió de paraules en l’aire, però, el que compta, és que un amic, una pel·lícula, hagi estat capaç de posar-nos en tal estat. La crítica no és sinó la presa de control d’aquest estat d’eufòria una mica maldestre, la seva persecució, la seva clarificació. Sovint és massa fàcil oblidar l’obstinació i entusiasme del passat, la fugacitat d’una alegria interior, fràgil i informe, que poden sentir-se davant d’una pel·lícula. Retenir, immobilitzar aquell estat abans que es quedi en un somni llunyà, exigeix aquella sàvia mescla d’exageració i agudesa de la percepció, aquella retòrica d’argila i de cristall en què es gravarà un fons comú, un món fantasmal col·lectiu. Les consideracions de Schefer sobre el cinema poden també aplicar-se a la seva prolongació, la crítica: «No és que les pel·lícules siguin fugues cap a la fantasia, sinó que més aviat constitueixen respirs en relació a la fantasmagoria privada i les seves responsabilitats, en la mesura en què el món ja està dissenyat per la fantasia. I no perquè les pel·lícules siguin somnis, sinó perquè permeten que el jo es desperti, de manera que puguem deixar de retractar els nostres desitjos cada vegada més lluny, al fons de nosaltres mateixos» (SCHEFER, 1997: 19).

 

 

In the Street (James Agee, Helen Levitt, Janice Loeb, 1948)

In the Street (James Agee, Helen Levitt, Janice Loeb, 1948)

 

 

 

 

RESUM

L’article aborda l’escriptura de Manny Farber i la seva concepció de la crítica, a partir d’un text que va escriure sobre James Agee. A partir de la relació comparativa entre tots dos escriptors, es reflexiona sobre la funció del crític avui dia i sobre la naturalesa de la seva tasca: restituir l’essència d’una pel·lícula i l’essència de la seva època, i traçar en cru el seu autoretrat, recorrent així tres empremtes dactilars, foses en una (pel·lícula-època-crític). A la part final, la relació comparativa entre Farber i Agee s’estén cap al crític Jean-Louis Schefer, per comentar els conceptes de mala fe i entusiasme en l’escriptura crítica, i la projecció afectiva sobre les pel·lícules.

 

ABSTRACT

Based on a text by Farber titled “Nearer my Agee to Thee”, this article reflects about the paradoxical ethics of film criticism, where bad faith and enthusiasm would be the fundamental values. Through the seemingly contradictory considerations of Farber around Agee, this paper proposes that enthusiasm, the pompous style and even the radicalism of taste, might be essential conditions for criticism to be able to share an experience and a subjectivity, being the former an expression of the cinematic image and the world. Making a linkage between these ideas, and others formulated by Jean-Louise Schefer in his introspective essays about the relationship of the spectator with cinema and memory, the author claims for the idea that, in some cases, there is no better way to be fair to a movie, than taking distance from it. 

 

PALABRAS CLAVE

Manny Farber, James Agee, Jean-Louis Schefer, Serge Daney, crítica, escriptura, mala fe, entusiasme.

 

KEYWORDS

Manny Farber, James Agee, Jean-Louis Schefer, Serge Daney, film criticism, bad faith, enthusiasm.

  

 

 

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

AGEE, James (2000). Agee on Film. New York. Modern Library.

DANEY, Serge (2002). La Maison cinéma et le monde. 2. Les Années Libe 1981-1985. Paris. P.O.L Trafic.

DANEY, Serge (2012). La Maison cinéma et le monde. 3. Les Années Libe 1986-1991. Paris. P.O.L Trafic.

FARBER, Manny (2004). Espace négatif. Paris. P.O.L Trafic.

SCHEFER, Jean-Louis (1997). L’homme ordinaire du cinéma. Paris. Petite bibliothèque des Cahiers du cinéma.

 

 

 

MURIELLE JOUDET

Murielle Joudet ha estudiat filosofia a la Universitat de Paris I Panteó-Sorbona, on ha realitzat en particular recerques sobre Stanley Cavell i Jean-Marie Guyau. Des de 2012, escriu en la rúbrica cinematogràfica de la revista Chronic’art. També col·labora amb les revistes Trafic i Répliques, a més d’ocupar-se d’una emissió mensual sobre cinema, a través de la web: http://hors-serie.net