• INICI
• INFORMACIÓ GENERAL
• EQUIP
• ENVIAMENT D'ARTICLES
• NÚMEROS ANTERIORS
• MATERIALS WEB

SOBRE LA PROJECCIÓ D'OZU

Henri Langlois

DESCARREGAR EN PDF

Hi ha moltes pel·lícules que interessen a un nombre restringit de persones. El drama de les cinemateques consisteix en què estan acorralades entre el gust del públic i la necessitat de formar-lo. Per tant, la major part d’elles estan obligades a seguir el gust del públic, en lloc de precedir-lo.

Prenguem a Ozu com a exemple. Ha calgut bastant temps perquè a París ens adonem que era algú digne de la reputació de què gaudia al Japó. 

Fa dos anys, es deia habitualment: «Mizoguchi, Kurosawa, són genis, però Ozu, bah, sí, bah, sí». I no era estrany sentir: «Ja n’hi ha prou amb Ozu!». La prova és que cada vegada que es projectava una pel·lícula d’Ozu, no hi havia més de 10 ó 20 persones a la sala. Només gràcies a una certa obstinació a l’hora de mostrar les seves pel·lícules i a l’homenatge que li hem consagrat, s’han adonat que era un cineasta extraordinari. Vaig quedar subjugat pel seu enginy quan estava organitzant un curs sobre cinema contemporani. Estava parlant sobre el cinema japonès quan, amb l’objectiu d’il·lustrar les meves idees, vaig prendre com sempre les meves bobines per a mostrar-les al meu auditori. Va ser aquí quan, de sobte, em vaig adonar que el que estava dient ja no es corresponia amb el que veia. Projectant els fragments de Mizoguchi, de Kurosawa i d’Ozu, elogiava els dos primers a costa del tercer, però llavors em vaig adonar que Ozu els depassava per complet. Una bobina d’Ozu, projectada en sandvitx entre Kurosawa i Mizoguchi, em va fer comprendre el seu talent. No obstant això, aquest talent no es pot apreciar d’entrada, ja que el cinema d’Ozu està ple de matisos, i a les seves pel·lícules es parla molt. Fa cinc anys, aquest intimista japonès li pesava al públic, ja que no posseïa ni l’esplendor ni l’encant de Mizoguchi –per “encant” em refereixo al veritable, al mitològic, al de les Parques, no al de les dones belles–. No obstant, Ozu, és la vida. Les seves pel·lícules posseeixen quelcom extraordinari, inherent al cinema americà: la puresa de la vida. En Mizoguchi, trobem fins i tot l’estètica, però els seus arabescos són tan extraordinaris que acaben per prolongar el tema de manera que, quan entrem a la pel·lícula, no ens adonem en un primer moment de com n’és d’intel·ligent. Només en un centelleig percebem fins a quin punt està composada una pel·lícula de Mizoguchi. Una pel·lícula de Kurosawa està composada, però de forma diferent. De tota manera, en tota composició hi ha un artifici. Excepte al cinema d’Ozu. Encara que els seus personatges siguin éssers completament depurats, estan vius.

Extracte d’“Entretien avec Henri Langlois”, per Rui Nogueira, entrevista realitzada el 1972, publicada originalment a Sight and Sound (tardor de 1972) i, en versió francesa, a la revista Zoom (nº25, juny-juliol de 1974). Extreta de: LANGLOIS, Henri (1986). Henri Langlois. Trois cent ans de cinéma. Écrits. París. Cahiers du cinéma, Cinémathèque Française, FEMIS, pp. 89-90.