Sumari Nº 3

DESCARREGAR NÚMERO EN PDF

Nº 3 PARAULES COM IMATGES, VEUS EN OFF

DOCUMENTS

En el camí, de tant en tant, vaig albirar breus moments de bellesa
Jonas Mekas

Tornar a la veu: sobre les veus en off, in, out, through
Serge Daney

FILMS EN DISCUSSIÓ. ENTREVISTES

Entrevista amb Pierre Léon. Una retòrica de la veu en off i consideracions sobre la veu de l'actor com a matèria fílmica

RESUM

La present conversa prova d’apropar-se a la qüestió de la veu en off mitjançant diversos viatges d'anada i de tornada. En primer lloc, es tracta de considerar en quin sentit aquest recurs podria considerar-se quelcom d’essencialment novelesc, una cosa que va començar com un fenomen molt natural al cinema clàssic i que ha acabat convertint-se en una cerca intencionada i conscient. Posteriorment, es tracta de contemplar quins cineastes han presentat canvis fonamentals en la narració cinematogràfica mitjançant l'ús de la veu. El treball de Pierre Léon com a cineasta, actor i fins i tot com a tècnic de so en algunes pel·lícules, permet també d’efectuar una aproximació tècnica al treball d'enregistrament de la veu de l'actor entesa com a matèria fílmica.

Fernando Ganzo

Sons amb els ulls oberts (o continuï descrivint perquè jo vegi millor). Entrevista a Rita Azevedo Gomes

RESUM

En aquesta conversa, Rita Azevedo Gomes –cineasta i programadora a la Cinemateca Portuguesa– analitza des de la seva pròpia pràctica i la seva experiència d’espectadora la relació entre la veu en off i la imatge, seguint la idea de Manoel de Oliveira que la paraula és imatge, i el so ha d’obrir els ulls o fomentar la visió, que exemplifica en Branca de neve (João César Monteiro, 2000). La cineasta se centra després en les seves pel·lícules A Vingança de uma Mulher (2012) i Frágil Como o Mundo (2002) per comentar, a partir de diferents exemples, l’ús de la paraula poètica o el procés de creació sonor. Després, Rita Azevedo aborda el treball del sonidista, cineasta i col·laborador seu, Joaquim Pinto, i finalment la relació entre Manoel de Oliveira i João Bénard da Costa a partir del documental que va realitzar sobre ells, A 15ª Pedra (2007).

Álvaro Arroba

ARTICLES

Algunes qüestions sobre el mostrar i el dir

RESUM

Aquest article examina la persistència de prejudicis generalitzats sobre per què les històries han de “mostrar, no dir”. Rastrejant aquest dogma en les teories literàries de començaments del segle XX, per denunciar els supòsits que ho fonamenten i refutar-los, especialment en el que concerneix a la narració mitjançant veu en off cinematogràfica.

Sarah Kozloff

Ars poetica. La veu del cineasta

RESUM

En la primera part, l’article compara el cinema polític de Vertov, Godard i Marker, a través de la crítica de la relació de poder ideològic que el so i la paraula han tingut sobre la imatge. En els seus respectius assajos, Godard i Marker efectuen una crítica materialista del cinema en la qual el passat (les imatges precedents, de la història del cinema i de les seves pròpies pel·lícules) es fa present mijançant la veu, la paraula del cineasta com a forma de revisió –i aprofundiment mitjançant el muntatge-, anàlisi crítica i ars poetica. Després, es proposa un conjunt d’associacions entre films en què la veu del cineasta (Mekas, Cocteau, Van der Keuken, Rouch, etc.) està lligada al gest de creació, la incertesa del procés, l’assaig proper a l’esbós o bé la meditació restrospectiva i les escriptures en primera persona. Mitjançant la veu assatgística es desenvolupa la possibilitat d’anàlisi a través del muntatge d’allò que era invisible o que va ser inadvertit, la crítica mitjançant la revisió: el cineasta pot sortir de si mateix, objectivar-se mirant allò que el material li revela de la seva pròpia ideologia o psicologia inscrita inconscientment en el film, o examinant el propi procés. A diferència de l’anàlisi escrita, aquesta concepció assatgística de la relació entre paraula i imate comparteix el moviment des de la matèria a la idea, propi del cinema, en oposició a les arts representatives caracteritzades pel trajecte invers.

Gonzalo de Lucas

Veus en el retaule de duels: desafiaments, aflicció

RESUM

L'adveniment del sonor, a més de donar nom a la primera pèrdua del cinema, el mut, suposa l'emergència de la veu, les possibilitats de la qual, disjuntives i contrapuntístiques pel que fa al flux d'imatges, no trigarien a ser sepultades en favor del cinema sincrònic i de la gramàtica del pla/contraplà com a traducció visual perfeccionada de l'intercanvi de diàlegs (veus encarnades en els cossos de les estrelles). L'escissió en dues bandes ha estat aprofitada, malgrat tot, per alguns dels cineastes més importants de la història del cinema, que van veure en el combat entre imatges i paraules la manera de ser fidels, d'una altra manera, a la comesa principal del cinema: fer visible l'invisible a partir d’allò sensible. Així, cineastes com Straub/Huillet, Duras, Lanzmann, Eustache o Friedl van optar per treballar la posada en escena de la paraula llançada a l'aire com a font perforadora de les imatges del real, aquelles que sepulten esdeveniments que les veus de l’off i l’over imanten i extreuen cap a la superfície. Aquest cinema violent i optimista és el que Jean Narboni va associar a un treball de duel ingrat però alegre, en contraposició al de cineastes de la necrofília, com Resnais. A partir d'aquesta divisió de postures enfront de la malenconia del sonor, es poden analitzar diversos casos d'utilització de la veu en off com a estimulant de ficcions al cinema contemporani. Sota la influència de la pedagogia straubiana, es podria citar el cinema de Rousseau, de Fitoussi o de Rey. Entre els del bàndol espectral, apassionats pels espectres però també per la supervivència de la memòria en clau fantàstica, es troben cineastes portuguesos contemporanis, com Miguel Gomes, João Pedro Rodrigues o Rita Azevedo Gomes. A mig camí entre tots dos grups, obtenint rèdits postmoderns de tots dos esforços ètic-estètics, podria situar-se el cinema de Ben Rivers.

Alfonso Crespo

Cant de sirena: la veu en off en dues pel·lícules de Raúl Ruiz

RESUM

En dues pel·lícules de ficció de to documental, La hipótesis del cuadro robado (L’Hypothèse du tableau volé, 1979) i el curtmetratge menys conegut, Historias de hielo (Histoires de glace, 1987), Raúl Ruiz empra la narració oral, tant en pla com mitjançant veu en off, per endinsar l’espectador en narratives laberíntiques que recorden a les complexes ficcions barroques de Jorge Luís Borges. Mentre Borges ancora les seves històries al món real referenciant temps històrics, gents i llocs, i empra sovint un estil acadèmic per insuflar un aire de serietat i rigor a les seves fantasies conceptuals, Ruiz crea un món misteriós i únic que agermana el real i l’imaginari de forma pertorbadora. Aquest article explora com Ruiz usa recursos específicament cinematogràfics, com ara juxtaposicions extraordinàries entre veu i imatge i múltiples narradors orals, a fi de qüestionar –com Borges abans que ell– les nocions establertes de temps, causalitat i identitat. Incorporant altres manifestacions artístiques com quadres, fotografies i tableau vivant, per interrogar les fronteres de l’estil i la forma fílmica.

David Heinemann