Bradatan, Costica i Ungureanu, Camil (eds.). 'Religion in Contemporary European Cinema: The Postsecular Constellation'.

COSTICA BRADATAN AND CAMIL UNGUREANU (EDS.). 'RELIGION IN CONTEMPORARY EUROPEAN CINEMA; THE POSTSECULAR CONSTELLATION'.
Routledge, New York, 2014, 226 pp.

Alexandra Popartan

«…Cal recuperar paraules com “gràcia”, “sagrat”, per al món profà; no hem de concedir només a la religió organitzada el monopoli d’aquest llenguatge» (DUMONT a SMITH, 2010). Aquestes suggeridores paraules del director francès Bruno Dumont podrien ser un lema apte per al nou llibre de Costica Bradatan i Camil Ungureanux. El llibre explora la relació entre el cinema europeu, la filosofia i la religió, després de la mort de Déu (Nietzsche) i més enllà de la delimitació convencional de la religió. El volum recull les aportacions d’importants investigadors del cinema i la filosofia amb l’objectiu de reflexionar sobre la religió sense religió (Derrida), expressada a través d’obres cinematogràfiques com Mamma Roma (Pier Paolo Pasolini, 1962), Caché (Escondido) (Caché, Michael Haneke, 2005), Habemus Papam (Nanni Moretti, 2011), La vida de Jesús (La vie de Jesus, Bruno Dumont, 1997), El azar (Cita a ciegas) (Przypadek (Blind Chance), Krzysztof Kieślowski, 1987) o la trilogia de Yusuf de Semih Kaplanoğlu. ¹. El resultat d’aquesta empresa interdisciplinària és original, i forma part d’una tendència cinematogràfica i filosòfica que tendeix al seu desenvolupament en un futur pròxim. Aquesta tendència post-secular desafia l’antiga visió secularista que proclamava la inevitable decadència de la religió i de la creença en Déu en la modernitat. Els diferents capítols del llibre contribueixen així al recent gir filosòfic en els estudis de cinema, fent ús de les reflexions teòriques post-seculars de Derrida, Taylor o Nancy (vegeu, per exemple, les contribucions de Richard Sinnerbrink, Catherine Wheatley, Pablo Coates, Camil Ungureanu i John Caruana).

Però, què és exactament el post-secularisme? I, té aquest concepte filosòfic i socio-teòric alguna utilitat en els estudis fílmics? Els acadèmics inclosos en aquest volum entenen i es relacionen amb el post-secularisme de manera diferent. Divergències a banda, l’argument és que la tendència post-secular pertany al propi desenvolupament de la modernitat; sorgeix com una reacció d’insatisfacció amb l’influent tradició de l’ateisme militant i el secularisme racionalista construït sobre l’oposició maniquea entre la raó i la fe, l’emancipació i la religió. El credo laïcista ha resultat poc plausible: per bé o per mal, l’espiritualitat, la religió i els fenòmens relacionats –de les experiències de transcendència i fe a la violència fonamentalista– mantenen la seva rellevància. En contrast amb el secularisme, el post-secularisme observa la relació entre la religió i la modernitat com una relació de tensió i, a la vegada, com un joc productiu d’interacció i transformació, des d’aquesta perspectiva, les experiències de transcendència, conversió, fe, transfiguració i sacrifici no són vistes com un monopoli de l’Església o d’altres institucions religioses, sinó que poden ser de vital importància per a creients heterodoxes i fins i tot per a ateus².

El volum il·lustra, en el context més ampli de la crisi del paradigma secularista, l’opinió segons la qual existeix una creixent cinematografia post-secular que pren la pràctica i tradició religioses com una font de valors i experiències, fins i tot de manera independent de la creença en Déu. Diversos capítols d’aquest llibre sostenen la idea de que hi ha una onada de directors europeus destacats que, des de la seva posició d’ateus declarats (Dumont, Haneke, Moretti) o creients no convencionals (Sokurov, Kaplanoğlu), fan pel·lícules innovadores que tracten l’experiència religiosa sense celebrar cap discurs religiós oficial o dogma. Les disparitats entre aquests directors, no obstant, expressen mitjançant una via cinematogràfica la convicció segons la qual allò religiós pot ser una poderosa font de valors i d’experiències (de fe, perdó, responsabilitat, culpa, solidaritat, entrega, sacrifici, transcendència, visió mística i conversió) que un secularisme centrat exclusivament en una raó immanent és incapaç d’explicar.

Tres preguntes podrien plantejar-se respecte d’aquest volum. En primer lloc, mentre que la definició de post-secularisme és suggeridora, segueix sent controvertida mentre podem detectar una tendència post-secular novella en el cinema europeu. L’elecció dels casos sembla eclèctica en determinats punts; el volum inclou pel·lícules de diferents èpoques històriques, i no elucida com influeix el nexe cinema-religió en cada període. En segon lloc, les contribucions no sempre són coherents en termes metodològics; no tots els capítols abasten un equilibri entre l’anàlisi fílmica i filosòfica; i algunes anàlisi atorguen rellevància al context històric, mentre que d’altres el deixen completament de banda. En tercer lloc, mentre que el volum fa un esforç lloable per a no centrar-se tan sols en els sospitosos habituals (von Trier, Pasolini), la categoria de cinema “europeu” necessita més qüestionament i problematització en l’era del cinema global.

En suma, és probable que el fenomen de la religió després de la mort de Déu i el declivi dels dogmes de la laïcitat antiquada segueixi sent central en les societats contemporànies. La crisi de la religió és en si mateixa una forma de vida espiritual-religiosa. Una mostra de la complexa interacció subterrània entre les experiències religioses heterodoxes, laiques i atees ha emergit d’aquest mode, aconseguint que el fenomen sigui encara més fascinant d’estudiar. Això és el que Religion in Contemporary European Cinema fa tan ben fet, centrant-se en la mort de Déu no com e símptoma de la decadència de la religió, sinó com una transformació de la relació amb el sagrat i el diví.

NOTES

1 / Formada per Huevo (Yumurta – Avgo, Semih Kaplanoğlu, 2007), Leche (Süt, Semih Kaplanoğlu, 2008) i Miel (Bal, Semih Kaplanoğlu, 2010).

2 / Per a reflexions útils sobre el concepte de post-secularisme, es poden veure també: UNGUREANU, Camil i THOMASSEN, Lasse (2015). «The Post-Secular Debate: Introductory Remarks», a The European Legacy, 20(2); UNGUREANU, Camil (2014). Uses and Abuses of Postsecularism, a REQUEJO, Ferran i UNGUREANU, Camil. Democracy, Law and Religious Pluralism in the New Europe. Secularism and Postsecularism. Routledge.

BIBLIOGRAFIA

SMITH, Damon (2010). “Bruno Dumont,‘Hadewijch’”. Filmmaker (Dec. 22, 2010). Recuperada de: www.filmmakermagazine.com/news/2010/12/bruno-dumont- hadewijch/