Sumari Nº 9

DESCARREGAR NÚMERO EN PDF

Nº 9 EZTETYKA

Editorial. Eztetyka
Albert Elduque

DOCUMENTS

Revolució
Jorge Sanjinés

Tricontinental
Glauber Rocha

Godard per Solanas. Solanas per Godard
Jean-Luc Godard i Fernando Solanas

FILMS EN DISCUSSIÓ. ENTREVISTES

Un cinema de combat al costat del poble. Entrevista amb el cineasta bolivià Jorge Sanjinés

RESUM

Jorge Sanjinés va ser el primer director de cinema a produir pel·lícules en aymara i quechua a Bolívia, un país format en la seva majoria per comunitats indígenes (aymara, quechua i guaraní) que fins a la dècada de 1960 només va produir pel·lícules en l’idioma del colonitzador. El 2013, vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar el cineasta bolivià a la ciutat de La Paz, Bolívia. Sanjinés, que va escriure el clàssic manifest Teoría y práctica de un cine junto al pueblo (1979), va parlar més d’una hora sobre diferents temàtiques, des del cinema militant de les dècades de 1960 i 1970 fins a la seva producció actual. A més de fer una reflexió sobre l’actualitat de les idees que defensava en aquells anys, va parlar del procés de producció i exhibició de les seves pel·lícules de combat al costat dels pobles indígenes.

Cristina Alvares Beskow

Conversa amb Eryk Rocha: El llegat de l’etern

RESUM

En aquesta conversa s’aborda l’actualitat del pensament del Cinema Novo des de l’obra del cineasta Eryk Rocha, discutint els seus processos de creació i les relacions que el cineasta traça amb el llegat d’aquest moviment cinematogràfic de què el seu pare, Glauber Rocha, va ser una figura fonamental. A més, es qüestiona la potència de la noció de col·lectiu en l’art dins del context polític brasiler i llatinoamericà d’avui dia, emfatitzant les relacions que es teixeixen entre política i estètica i remarcant la necessitat de seguir articulant un pensament llatinoamericà des del cinema.

Carolina Sourdis (amb la col·laboració d’Andrés Pedraza)

L’amateur necessari. Cinema, educació i política. Entrevista amb Cezar Migliorin

RESUM

Entrevistem Cezar Migliorin, un dels coordinadors del projecte de cinema a les escoles del Brasil Inventar com a Diferença. Parlem sobre els seus mètodes pedagògics, molt més enfocats a la recerca sensible amb les imatges que a nocions de representació, i discutim la dimensió política del cinema realitzat en comunitats, sigui a l’escola o en grups indígenes. El treball col·lectiu i el cinema com a activitat no professional sorgeixen com a vincles forts d’aquestes obres amb els manifestos del Nuevo Cine Latinoamericano. Finalment, abordem la qüestió del muntatge, un element clau per pensar en el cinema polític a partir de la producció massiva d’imatges dels nostres dies.

Albert Elduque

ARTICLES

Llegir els manifestos del Tercer Cine llatinoamericà en la urgència del nostre present

RESUM

En aquest assaig estableixo continuïtats i discontinuïtats entre el nostre context històric i el context dels seixanta en què es van escriure els manifestos del Tercer Cine llatinoamericà, per oferir algunes reflexions sobre la rellevància actual d’aquests manifestos. Estableixo un recorregut mínim d’imatges emblemàtiques que el cinema polític i els seus manifestos vénen articulant des dels seus inicis, al segle XX, fins als nostres dies (i que giren al voltant dels trens, el gana i la set), però marco una diferència entre el context del segle XX i l’actual. Mentre el segle XX oferia certeses sobre altres mons possibles, el nostre present es caracteritza per la manca de certesa sobre la supervivència de l’espècie humana a la terra i la manca d’imaginació sobre formes d’organització social alternatives. Per pensar la rellevància dels manifests dels seixanta en la incertesa d’avui, identifico tres idees fonamentals que recorren tots els manifestos del Tercer Cine. Les denomino “claus planetàries” dels manifestos en tant que postulen la seva validesa més enllà del local. Es refereixen a 1) la necessitat de transformar l’espectador en autor, 2) l’imperatiu de convertir el caos de la misèria en quelcom intel·ligible, i 3) el canvi del llenguatge fílmic que eviti reproduir estructures dramàtiques dominants i ofereixi la possibilitat d’articular les històries visuals amb una anàlisi política. Esmento imatges i manifestos de Dziga Vertov, Glauber Rocha, Margot Benacerraf, Fernando Birri, Jorge Sanjinés, Julio García Espinosa, així com pel·lícules contemporànies com les de Tin Dirdamal i Diego Quemada-Díez.

Moira Fradinger

De l’imperfecte al popular

RESUM

Confosa amb una defensa de la imperfecció tècnica, la idea de cinema imperfecte va ser represa més d’una vegada pel cineasta cubà Julio García Espinosa: el cinema imperfecte és el cinema interessat que només podrà superar aquesta condició en la mesura que l’home sigui lliure, alliberant també l’art de la instrumentalització. Es tracta també de superar la divisió del treball: el que es busca és un cinema que pugui ser creat per tots, deixant enrere la separació autor-espectador. Només així, l’art podrà deixar de ser una esfera autònoma en relació a les altres activitats de la vida. Segons García Espinosa, l’aventura del cinema cubà després de la revolució sempre va ser una cerca de la fi de la dicotomia pensament/diversió i l’intent de realitzar un cinema popular. Investigarem, en textos publicats en un període de més de trenta anys, què s’entenia per les nocions de cinema imperfecte i de cinema popular i com aquesta última es va anar reconfigurant d’acord amb el moment històric. Per tant, la proposta d’aquest article és discutir a partir dels textos compilats en Un largo camino hacia la luz (2002) els conceptes de cinema imperfecte i de cinema popular tal com els va concebre Julio García Espinosa en el transcurs del temps i reflexionar sobre la seva permanència en els dies actuals.

Maria Alzuguir Gutierrez

El retorn del newsreel (2011-2016) a les representacions fílmiques contemporànies de l’esdeveniment polític

RESUM

Les representacions cinematogràfiques contemporànies de l’esdeveniment polític (2011-2016) apunten cap a una dinàmica dialèctica en curs d’“estructuració” i “desestructuració” de les formes fílmiques. En els treballs de Jem Cohen i Sylvain George registrant, respectivament, Occupy Wall Street (EUA), el 15-M (Espanya) i, més recentment, Nuit Debout (França), el retorn del newsreel subratlla el vincle entre les estructures econòmiques i les manifestacions fílmiques, tot evidenciant un procés dinàmic d’evolució formal. Des dels newsreels soviètics fins al treball de Cohen i George, passant pel Nuevo Cine Latinoamericano i el Newsreel Group estatunidenc, la dinàmica dels newsreels permet reconsiderar, des d’una perspectiva tant històrica com formal, la relació entre l’estètica i la política, així com la distinció establerta entre cinema d’avantguarda/experimental i polític. Aquestes qüestions seran examinades a través de la noció operativa de “forma-esdeveniment”, que permet reconciliar dues dimensions de la producció estètica: una, que considera l’art com a reflex; l’altra, que l’examina en termes dels seus resultats. El desenvolupament formal dels newsreels des de la postguerra fins als contextos polítics i culturals en què ha evolucionat actualment fa emergir una genealogia més enriquida del cinema polític, revelant relacions complexes –i una xarxa d’influències més enllà del cànon fílmic nacional– entre el cinema polític històric i l’“estat de la forma” d’aquest cinema.

Raquel Schefer

ImagiNació

RESUM

En aquest text escrit el 2004, José Carlos Avellar explora el sorgiment del Cinema Novo als anys seixanta i la seva herència en films brasilers dels noranta, particularment La ostra y el viento (Walter Lima Jr., 1996) i Estación central de Brasil (Walter Salles, 1998). Ho fa considerant la metàfora parla/escriptura, per suggerir que el moviment va tenir l’espontaneïtat creadora de l’oralitat; la recerca d’una identitat cinematogràfica, en relació amb la cultura nacional, el Nuevo Cine Latinoamericano i el cinema d’Europa i els Estats Units, i, finalment, l’actitud de l’espectador davant de les imatges, que, per a ell, no pot sacrificar mai la seva capacitat d’imaginar.

José Carlos Avellar