ccc8 portada cat

DESCARREGAR NÚMERO EN PDF

Nº 8 RETRAT COM A ACTRIU, AUTORETRAT COM A CINEASTA

Editorial. Retrat com a actriu, autoretrat com a cineasta
Gonzalo de Lucas

DOCUMENTS

Sobre allò femení
Maya Deren

Sobre Fuses
Carolee Schneemann

Conversa sobre Wanda de Barbara Loden
Marguerite Duras i Elia Kazan

Sobre el Film-Diari
Anne-Charlotte Robertson

Res a dir
Chantal Akerman

FILMS EN DISCUSSIÓ. ENTREVISTES

Sobre el Women Film Pioneers Project

RESUM

En aquesta taula rodona, l’autora conversa amb Sofia Bull i Kate Saccone sobre el Women Film Pioneers Project, un projecte coordinat per Jane Gaines i Monica Dall’Asta i publicat online pel Center for Digital Research and Scholarship de la Columbia University. La conversa s’inicia amb descripcions generals sobre el WFPP, que també aborden la metodologia interna del projecte, i es desenvolupa parlant sobre la relació entre estudis cinematogràfics i les humanitats digitals; el rol i les professions de les dones durant l’època del cinema mut; i sobre la importància de repensar el discurs hegemònic de la història del cinema.

Alejandra Rosenberg

Medeas. Entrevista amb María Ruido

RESUM

Entrevista amb la investigadora i realitzadora María Ruido, que planteja un recorregut per les cineastes que han marcat la seva trajectòria. La figura mitològica de Medea s’alça com a portaveu de les llums i ombres d’un imaginari construït per dones davant de la càmera. Exposades, valents i contradictòries.

Palma Lombardo

ASSAIG EN VIDEO

A través del mirall
Florencia Aliberti, Caterina Cuadros i Gala Hernández

ARTICLES

Lois Weber: el pensament femení en moviment

RESUM

Lois Weber, com a actriu i directora, va retratar en les seves pel•lícules la tensió que, a inicis del segle XX, van experimentar les dones que van voler mantenir algunes de les tradicions victorianes, mentre escoltaven els discursos reivindicatius de la New Woman. Lois Weber va saber documentar el sorgiment d’una nova psicologia femenina, a partir de visualitzar de manera complexa i contradictòria la dificultat de fer-se dona en l’era del progrés. L’article, a partir de l’anàlisi de la gestualitat corporal d’alguns dels seus personatges femenins, revela com la directora va donar forma a la pantalla al pensament interior de les seves protagonistes, reivindicant la rellevància de la mirada (moral) femenina, explorant amb realisme –i una incipient modernitat–, la construcció d’una subjectivitat femenina que era pur pensament en moviment.

Núria Bou

«Com a mínim cal començar amb la sensibilitat corporal»: La dansa com a direcció al coreocinema de Maya Deren

RESUM

Per a la cineasta experimental ucraïnesa-estatunidenca Maya Deren (1917-1961) la direcció cinematogràfica era dansa. A través de la seva presència com a actriu, les seves manipulacions tècniques i mecàniques del moviment interpretat en dansa, i els seus compromisos dansaires i encarnats amb la tecnicitat cinematogràfica, Deren presentà un acostament radical a l’elaboració de la pel•lícula-dansa, que es proclamà a mitjans dels anys 40 com a ‘un art virtualment nou de “coreocinema”’. Aquest assaig explora com el ‘coreocinema’ de Deren va derivar de la seva antiga sensibilitat per la dansa, i defensa que els seus rols com a actriu a Meshes of the Afternoon (1943), At Land (1944) i Ritual in Transfigured Time (1945/46) constitueixen complexes imbricacions coreogràfiques d’actuació, direcció i filmació. Mentre la direcció de Deren és sinònim de la involucració del seu ‘jo’ dins de les pel•lícules mateixes, les seves actuacions s’afirmen en la immersió en la dansa com a refutació de la dimensió personal. Tot analitzant l’impacte de l’interès de Deren per la dansa com a expressió ritual, col·lectiva i despersonalitzada, aquest assaig defensa que els rols com a actriu de Deren exemplifiquen la seva ambició per fer servir la dansa, creada amb les manipulacions de l’instrument fílmic, per articular la subjectivitat femenina alliberada dels marges de les normatives codificacions socials i culturals. A la vegada, aquest assaig es fixa en la ressonància de les innovacions de Deren en el treball de cineastes-dansa com Shirley Clarke, Amy Greenfield i Sally Potter, proposant que, per a les cineastes feministes, una afinitat particular amb la dansa ha permès al ‘coreocinema’ evolucionar en forma de matisades meditacions sobre el treball encarnat, la voluntat artística, i la sempre mòbil configuració de la subjectivitat femenina.

Elinor Cleghorn

Res d’igual: Wanda (1970), de Barbara Loden

RESUM

L’americana Barbara Loden s’ha convertit en una figura mítica de la pantalla: actriu, model, dona d’Elia Kazan, professora, i escriptora-directora d’un únic i extraordinari llargmetratge, Wanda (1970). Morta el 1980 a l’edat de 48 anys, Loden i la seva pel·lícula, malgrat obtenir una atenció esporàdica i apassionada arreu del món, essencialment s’han deixat de banda de la majoria d’històries del cinema, fins i tot de la història del cinema feminista. És així perquè és una pel·lícula sobre un personatge proletari (interpretat per la mateixa Loden) que és passiu, alienat, que gairebé no mostra resistència a la manipulació i l’abús dels homes? Wanda planteja qüestions complexes sobre l’autoretrat en el cinema: Loden a la vegada és, i no és, reflectida en el seu personatge. Sovint presa per un treball cinematogràfic ‘tosc’ o merament ‘directe’, aquesta anàlisi busca descobrir els rigorosos principis d’interpretació, guió i mise en scène que apuntalen Wanda i la converteixen en un monument de cinema tan aclaparador, sense concessions i incomparable.

Cristina Álvarez López i Adrian Martin

El problema amb Lupino

RESUM

Única actriu que es va dirigir a ella mateixa durant l’era clàssica de Hollywood, Ida Lupino també va ser actriu i realitzadora de televisió. Aquest assaig defensa que el problema amb Lupino no és que històricament fes poc, sinó que va fer massa. Movent-se per diversos papers en cinema i televisió i, de fet, movent-se entre les indústries del cinema i la televisió, categoritzar-la es va tornar cada vegada més difícil. I si Lupino no sempre és desxifrable històricament, en realitat el seu treball com a realitzadora de televisió no és fàcil de “llegir”. Encara que va dirigir televisió entre 1956 i 1968, la majoria del seu treball de direcció per a la petita pantalla data d’entre 1960 i 1964, quan va treballar en més de 40 episodis en total. Així que trobar patrons visuals manifestos i consistents al llarg de la seva obra és gairebé impossible, atesa la varietat de sèries, estils, gèneres, i el període de 14 anys durant el qual treballà en un mitjà on la força creativa primària no era el realitzador, sinó el guionista i el productor. No obstant, al llarg del seu treball com a actriu de televisió emergeix un patró discernible: moltes de les seves aparicions televisives directa o indirectament comenten el seu treball com a directora a la petita i la gran pantalla, així com la seva posició històrica. A través d’aquestes ficcions –independentment de si Lupino hi era directament “encasellada” o no– el patró que aflora serveix per narrar el final d’aquesta carrera d’actriu-directora. Considerant el seu treball, variat i aparentment “il·legible”, els acadèmics han de dissenyar altres models per a l’anàlisi històrica i textual d’aquesta significativa figura americana.

Amelie Hastie

Presència (aparició i desaparició) de dues cineastes belgues

RESUM

Agnès Varda i Chantal Akerman són dues cineastes que, dins del territori de la modernitat cinematogràfica, han inventat les seves pròpies regles i han assajat noves formes de representació, que no són alienes al fet de plantejar-se fer cinema des de la seva experiència com a dones. Cadascuna a la seva diferent manera, en les seves imatges i sons han imprès la seva subjectivitat i s’hi han fet físicament presents a través del seu cos i de la seva veu. Akerman va irrompre l’any 1968 amb Saute ma ville, un curt explosiu en què va autorepresentar-se o potser va autoficcionar-se; una temptativa que va continuar actuant en les seves pel•lícules o, fent-se més invisible físicament, desdoblant-se en personatges interpretats per altres actrius; això mentre que, en el seu cinema més intimista, assagístic i fins documental, la seva presència a vegades s’ha manifestat a través de formes de l’absència, com reflecteix el seu últim film, No Home Movie. També poden rastrejar-se dobles de Varda en els seus films de ficció mentre que, en els seus documentals assagístics, el cos de la cineasta s’ha anat fent més visible com a reconeixement d’una subjectivitat que ja s’havia expressat anteriorment a través de la seva veu narrativa i reflexiva. La culminació d’aquesta presència física arriba amb Los espigadores y la espigadora (Les glaneurs et la glaneuse, 2000), documental que relaciona retrats d’espigoladors del món contemporani amb un autoretrat a la vellesa, i el film autobiogràfic Les plages d’Agnès (2008).

Imma Merino

Autoretrats identitaris d’una mirada fílmica. De l’absència a la (multi)presència: Duras, Akerman, Varda

RESUM

El present article pretén analitzar la naturalesa dels autoretrats fílmics de tres de les autores més importants del cinema francòfon: Marguerite Duras, Chantal Akerman i Agnès Varda. Totes elles generen un autoretrat identitari que mostra les essències de les seves respectives mirades fílmiques. Tres autoretrats que descriuen un itinerari des de l’absència a la (multi)presència, de la identitat a l’alteritat i la intersubjectivitat, de la ficció a l’autobiografia, de l’espai artístic a l’íntim, de la presència literària a la plàstica, i que comparteixen una mateixa i primigènia voluntat: la reivindicació de la seva condició de dones cineastes a través de la reflexió cinematogràfica. Marguerite Duras va mostrar la seva imatge en una única obra, Le camion (1977), per a continuació encarnar mitjançant la seva veu off diferents personatges femenins que romanen absents en la imatge fílmica. Personatges de ficció amb els quals es produeix una dualitat-identificació i que componen així un autoretrat en absència de l’escriptora i cineasta a Le navire Night (1979), Aurélia Steiner (1979), Agatha et les lectures illimitées (1981) y L’homme atlantique (1981). Chantal Akerman, per la seva banda, a més de desdoblar-se en cineasta i actriu a l’inici de la seva filmografia, crea tres obres que componen el seu autoretrat existencial: News from Home (1977), La-bàs (2006) i No Home Movie (2015). Films de caràcter diarístic on l’autoretrat es construeix a través del conflicte amb l’alteritat materna i amb la pròpia identitat i que es materialitza mitjançant la dialèctica presència-absència d’Akerman. Finalment, Agnès Varda crea un autoretrat de la multipresència que neix del seu interès per l’alteritat, del retrat de l’altre creat a Jane B. par Agnès V. (1988) i Jacquot de Nantes (1991) i continuat a Los espigadores y la espigadora (2000). A Las playas de Agnès (2008) la trobada entre l’autobiografia i la instal·lació artística li permet generar múltiples imatges, presents i passades, reals i ficcionals, per aconseguir un collage-puzle de si mateixa.

Lourdes Monterrubio Ibáñez

RESSENYA

Jorge Oter; Santos Zunzunegui (Eds.) José Julián Bakedano: Sin pausa / Jose Julian Bakedano: Etenik gabe
María Soliña Barreiro

 

 

CALL FOR PAPERS Nº 15

Data límit d'enviament: [PRORROGAT] 30 de gener 2020.

Més informació AQUÍ.

 

MATERIALS WEB

matweb ccc03

MATERIALS WEB Nº 5

Els visionats: veure de prop la creació
Cinema en curs

Els processos de creació
Cinema en curs

matweb ccc03

MATERIALS WEB Nº 4

El agotament catal·legòric...
Miguel Amorim