No tenia forma d’explicar per què patia crisis. Era una altra cosa inexplicable en la meva vida. De nena, mentre creixia mai vaig pensar que tindria deliris i seria hospitalitzada. El 1981 vaig començar el diari, i aquell any no vaig tenir més crisis. Potser fos perquè anava a l’escola de cinema: tenia un lloc on anar, una càmera que podia demanar. Vaig fer alguns curts a la tardor de 1981, i llavors vaig començar el diari.
Vaig titular un curtmetratge Locomotion (1981): em mostra contra una paret blava, cridant i exhibint els efectes secundaris de la medicació tal com havia observat als hospitals. La primera crisi real que vaig tenir al cinema va ser el 1982. Vaig mostrar els meus deliris, vaig mostrar que tenia por que els tubercles sofrissin, per tant volia portar-los un altre cop al jardí i tornar-los a plantar. Se’m pot veure agafant el meu gran impermeable i les remolatxes, les pastanagues i les cebes, preparant-les per retornar-les, fent llenguatge de signes davant de la càmera.
De fet, el primer col·lapse es va produir poc després que una persona a l’escola m’amenacés amb trucar a la policia i s’emportés la càmera lluny de mi. Perdent aquesta càmera vaig perdre el seny. Cada vegada que tinc una crisi, tracto de fer-ne fotos. El meu problema amb el film-diari (i amb el diari escrit) és que de vegades em torno paranoica i odiosa. Les veus al meu cap es tornen tan aterridores que no m’atreveixo a documentar-les. És massa aterridor.
Crec en el cinema com a necessitat diària. Monet va fer els seus pallers i jo he fet la glorieta al pati posterior. Aquest hivern estava tan deprimida, després de sortir de l’hospital i ser sotmesa a una gran quantitat de restriccions, que vaig estar fent fotos tots els dies de la glorieta a qualsevol moment del clima.
Extractes de la conversa de Scott MacDonald amb Anne-Charlotte Robertson a: Scott MacDonald (1992). A Critical Cinema 2. Interviews with Independent Filmmakers. University of California Press. Berkeley.
Editorial. Retrat com a actriu, autoretrat com a cineasta
Gonzalo de Lucas
Sobre allò femení
Maya Deren
Sobre Fuses
Carolee Schneemann
Conversa sobre Wanda de Barbara Loden
Marguerite Duras i Elia Kazan
Sobre el Film-Diari
Anne-Charlotte Robertson
Res a dir
Chantal Akerman
Sobre el Women Film Pioneers Project
Alejandra Rosenberg
Medeas. Entrevista amb María Ruido
Palma Lombardo
Florencia Aliberti, Caterina Cuadros i Gala Hernández
Lois Weber: el pensament femení en moviment
Núria Bou
«Com a mínim cal començar amb la sensibilitat corporal»: La dansa com a direcció al coreocinema de Maya Deren
Elinor Cleghorn
Res d’igual: Wanda (1970), de Barbara Loden
Cristina Álvarez López i Adrian Martin
El problema amb Lupino
Amelie Hastie
Presència (aparició i desaparició) de dues cineastes belgues
Imma Merino
Autoretrats identitaris d’una mirada fílmica. De l’absència a la (multi)presència: Duras, Akerman, Varda
Lourdes Monterrubio Ibáñez
Jorge Oter; Santos Zunzunegui (Eds.) José Julián Bakedano: Sin pausa / Jose Julian Bakedano: Etenik gabe
María Soliña Barreiro